Acompanyament emocional a les famílies: exigències i autoexigència

Davant l’alarma pel Covid-19 i la situació de confinament i progressiu desconfinament que estem vivint, des de l’AMPA s’ha ofert un espai d’acompanyament emocional online per a les famílies de l’escola, facilitat per dues terapeutes Gestalt. La clau d’aquest espai era compartir: que les famílies poguessin expressar i acompanyar-se les unes a les altres, ajudant així a transitar emocionalment allò que estem vivint.

Un dels temes més comuns que ha sortit en aquestes sessions és l’exigència, sobretot en el seu vessant més personal, l’autoexigència. Per a moltes persones, el confinament han sumat les obligacions laborals amb la necessitat de tenir cura dels fills i acompanyar-los en la realització de tasques i activitats proposades des de l’escola.

“Aconseguir que faci els deures…”; “Que aprengui…”; “Que es concentri…”; “Que ho faci bé…”; ”Que faci les coses que li demanen…” Sumat a altres típiques d’aquests dies: “Que no vegin tant la tele o la tablet…” “Que mengin bé…” “Que facin exercici…”

Molts adults han expressat inquietuds en aquesta línia, sentint-se exigits i alhora posant exigències sobre els seus fils i filles. El que vam veure a les sessions d’acompanyament era que posar una mica d’atenció i profunditzar en aquest tema ajudava a tranquil·litzar els adults i, en conseqüència, també a reduir els conflictes a la família.

Un dels primers punts a mirar en relació a l’exigència és on n’estem ubicant l’origen. Moltes vegades diem: “l’escola ens demana…”, “la feina em demana…” I és cert, hi ha demandes que venen des de fora i que poden arribar amb més o menys flexibilitat. Però el pes que li posem a les demandes, o dit d’una altra manera, la càrrega emocional, moltes vegades té un origen intern. Moltes vegades som nosaltres mateixos els que transformem la demanda externa en una exigència, anul·lant així qualsevol possibilitat de resposta o negociació que podem tenir.

A sota de l’exigència acostuma a haver expressions no conscients o no expressades. Per això, a continuació us proposem un petit exercici que us permetrà explorar de manera vivencial el tema de l’autoexigència, amb l’objectiu d’ampliar-ne la consciència. Adonar-me de quines son les arrels de la meva exigència em pot ajudar a calmar i a prendre consciència de les emocions que s’amaguen al darrera.

Exercici d’exploració: què hi ha darrera l’exigència?

L’exercici consisteix en fer-nos unes preguntes repetidament. El fet de plantejar-nos una pregunta en bucle ens permet aprofundir i anar a les respostes menys elaborades i menys conscients.

Pots fer aquest exercici sol o acompanyat d’una altra persona. Si en sou dos, primer fa un l’exercici i l’altre fa de “facilitador”. La tasca del facilitador consisteix en repetir una pregunta i prendre nota de les respostes de la persona que està “treballant”. Després la persona facilitadora li llegeix les respostes, fent el que anomenem un retorn d’allò que ha contestat.

Si estàs sol, et pots plantejar tu mateix la pregunta i, per exemple, enregistrar-ne les respostes en àudio per després tornar-les a escoltar. Una altra possibilitat és fer l’exercici directament escrivint: a algunes persones els ajuda a connectar.

Si estàs sol pots posar un temporitzador en 5 minuts. No és un límit de temps, és més aviat perquè no vagis massa ràpid i et donis prou temps per aprofundir, encara que et sembli que ja has acabat.

Posa’t en una posició còmoda, per exemple estirat o assegut recolzant l’esquena. Tanca els ulls, respira profundament i intenta calmar la teva ment, deixant que passin els pensaments sense agafar-te a ells. Intenta portar la teva atenció, de forma voluntària, a la teva respiració i prepara’t per fer un exercici d’immersió dins de tu mateix.

Primera pregunta: Què t’exigeixes?

Personalitzar la pregunta amb el teu nom et pot ajudar a connectar. També pots provar de variar la forma de la pregunta. Per exemple: Què t’exigeixes, Maria? Maria, què t’estàs exigint?

Si estàs sol o sola: et fas la pregunta i dius el primer que et vingui, sense pensar-hi gaire i sense elaborar-ho. Si estàs acompanyat: el facilitador fa la pregunta en bucle, repetint una i altra vegada, sense por de fer-se pesat. Sense aturar-se ni deixant espais per pensar, vas fent la pregunta una i altra vegada durant cinc minuts. Normalment apareix primer allò més conscient i després anem aprofundint. Imagina’t la consciència com un iceberg: allò realment interessant és el que està per sota de la superfície de l’aigua. Ves dient sense elaborar, amb poques paraules, encara que el que et vingui et sembli completament desconnectat, sense vincle ni sentit. Deixa que vinguin les coses més “boges” i després amb la elaboració ja podràs veure el sentit que poden tenir.

Quan soni l’alarma dels cinc minuts o quan sentis (o al teu acompanyant li sembli) que has esgotat les respostes a la primera pregunta, quan es produeixin ja llargs silencis o estiguis repetint molt, pots passar a la segona pregunta.

Segona pregunta: Per a què t’exigeixes?

No perquè, no intentis buscar els orígens, sinó dirigir la teva atenció al que podries estar intentant aconseguir a través de l’exigència. Dit d’una altra manera, quina funció podria tenir aquesta exigència en relació a les teves necessitats. Pots personalitzar la pregunta vinculant-la a les respostes de la primera. Per exemple: si t’exigeixes fer-ho bé, la segona pregunta seria: per a què necessites fer-ho bé?

Si vénen emocions, t’obres a sentir-les. Si estàs acompanyat, una mà a l’esquena et pot ajudar a transitar per l’emoció. Si estàs sol, et pots recolzar a una paret o al respatller d’una cadira. El fet de sentir físicament un contacte a l’esquena ens pot ajudar a transitar per l’emoció sense por de caure a plom.

Deixa’t així connectar amb l’emoció. Pots posar una mà a la part del cos on sentis l’emoció, així potser és més fàcil connectar-hi. Deixa que flueixi, que surti, sense tallar-la, reduir-la ni exagerar-la. Pot ser ràbia, tristesa, por… Dóna-li permís al teu cos per expressar l’emoció, que surti del cos, que no es quedi estancada. L’emoció és com una onada, quan l’expresses i la transites, de mica en mica es va calmant. I quan et deixes transitar l’emoció et pots adonar del que realment necessites.

De vegades l’emoció té a veure amb una vivència del passat que no va quedar emocionalment resolta. Una necessitat no atesa, una situació no resolta. Aquestes situacions no les pots canviar, però donar-te espai per mirar-ho, diferenciar-ho de la situació present, transitar-ho i potser expressar o demanar avui alguna cosa que no vas poder verbalitzar en el seu moment, et pot ajudar a digerir-ho i a calmar l’exigència que estàs vivint.

Tercer pas: escoltar-te

Quan soni l’alarma o considereu que ja heu completat la segona tasca, podeu fer l’última part de l’exercici. Es tracta d’escoltar de manera més conscient les respostes que abans hem expressat i enregistrat. Si és un àudio, escolta’l amb atenció. Si tens un acompanyant, te les ha de llegir a poc a poc, sense comentaris ni explicacions. Només llegeix allò que ha enregistrat tal com ho has expressat. En el cas d’haver fet l’exercici per escrit, llegeixes tot el que has escrit en veu alta.

Et deixes sentir tot allò que has expressat i deixes que internament tot es vagi col·locant. Potser algunes respostes encara no tenen cap sentit per a tu. No passa res, ho deixes estar i potser en uns dies t’hi ve alguna cosa relacionada.

Quan el company completi la devolució o s’acabi l’àudio, vas sortint de mica en mica del teu interior. Has fet un viatge cap a endins i, especialment si estàs acompanyat, dóna’t temps per anar-ne sortint. Si encara et queden coses per dir o emocions per expressar, no et tallis i pren-te el temps que necessitis.

L’objectiu de l’exercici no és canviar res. Senzillament prendre consciència de les exigències que et fas acostuma a ser un pas per relaxar l’exigència. No et transformaràs en una persona diferent ni és qüestió d’exigir-te que t’exigeixis menys. L’objectiu és afluixar el que et passa, donar-te una mica d’aire i que allò que és inconscient no et domini tant. Concedir-te, en definitiva, una mica de permís per només estar en el que realment hi ha. I des d’aquesta calma, havent transitat una mica les emocions que hi ha darrera l’exigència, és possible que puguis afrontar les demandes externes des d’un lloc diferent, donant-te permís per expressar el que necessites i obrint un espai de negociació amb l’altre.

La propera setmana us farem arribar un segon i últim article en aquesta iniciativa d’acompanyament emocional per a les famílies de l’Escola Fort Pienc. El tema que abordarem és la necessitat de tenir cura d’un mateix per poder tenir cura dels altres, i ho farem també amb una petita proposta d’exercici.

Autores: Frida Sánchez i Marion Zibelli.

Per a més informació sobre nosaltres: www.lavidaencolor.com